Les obres de Beniafé
La setmana passada vam estar a Beniafé i vam veure com està quedant (o ha quedat) el carrer.
A mi m'agrada com ha quedat, empedrat amb ciment blanc( em corregiu si no és així).
Ha desaparegut el margenet on es posava la Mare de Déu, i el que si que he trobat a faltar ha sigut el que no han acabat el camí que va des de la darrera casa de la part alta fins a la font, de manera que eixe tram encara està igual que estava.Probablement siga que encara no estiga acabat i ho faran més endavant, però seria una llàstima si es quedara aixina.
Beniafé. Com van les obres ? from alcoleja.org on Vimeo.
10 comentaris:
El ultim tram de camí, es lo unic que queda del antic camí arab i per a mi, seria una pena destruirlo, lo que si que tendrien que fer es llevar les broses i adecentarlo un poc.
Encara falta conectar la llum a les faroles i caldria posar o fer uns bancs per a sentarse la gent.
Un altra cosa que vull dir es, que vos pareix que la gent aparque dins del poble, sobre tot tenin puesto fora, a mi en dona molta rabia perque van al camp pero no son ni per caminar 100 metros.Jo soles entre per a descarregar i despres aparque fora.
Si és com tu dius, veig coherent que es mantinga com està, i adesenta-lo com bé tu dius ja que de la manera que està no ho veig bé.
Respecte a l'altre punt, si que estic totalment d'acord amb tu. No ho veig gens bé que s'aparque dins del poble.
Però qui s'encarregarà de dir això?. Si li ho dius tu a algú del que ho estan fent, segur que tens lio, si no li ho dius estaràs cremat. Qui ho ha de dir?. Les autoritats?. Si en el poble d'Alcoleja hi ha cada cas d'aparcament "entre cometes" que fa vergonya, i no s'atreveixen, o si s'atreveixen ( o si s'han atrevit) el folló que poden tindre o que han tingut és d'aupa, com aniran a clavar-se en l'aparcament de Beniafé.
Ja saps, Jordi, que el sentit comú és el sentit que desgraciadament és menys "comú" a una gran part de la gent, per tant, crec que ara que està tan guapet, potser tingues cotxes més d'un dia ja que ara es pot aparcar bé, girar sense problema,.....
L'altre dia, pensant pensant, se'm va ocórrer que és una llàstima que Beniafé no tinga una plaça amb més condicions per a poder reunir-nos bé el dia/la nit de la Festa, i que estaria genial que la plaça fóra el més llisa possible.
És a dir, fer uns graons i una costereta per a baixar a la plaça (amb una barana per a que ningú caigués pel desnivell) i habilitar la plaça com a lloc de reunió, on poder estar tots sopant en condicions, amb tauletes i demés.
Es podria decorar la plaça amb algun banquet, alguna cosa enmig...
Dani, crec que has fet tard en la teua proposició
A mi no m'ha agradat gens.
Dic jo: Quan es fa una restauració d'un camí o construcció al qual se li suposa un mínim d'interés històric(àrab, comentava Jordi)o cultural...No ha d'haver una persona tècnica que faça les mínimes indicacions als manobres?
Pense que si els carrers de Beniafé estàven construïts amb la tècnica de pedra seca ( pedra estacada en terra i asseguda amb pedres més xicotetes) caldria haver-ne utilitzat aquesta o d'altra tècnica semblant. No entenc d'obres i poc d'història però el seny em diu que sembla artificial i ...què voleu que vos diga...no m'ha agradat, m'ha decebut prou, al menys el que es veu al video, a lo millor in situ té un altre caire.Coincideix amb Jordi, el que resta hauriem de conservar-lo tal i com és i netejarlo.
I això no ha d'estar renyt amb la comoditat o la funcionalitat pública del carrer o plaça, si busqueu a la xarxa hi ha un munt de camins, vies romanes etc que s'han restautat amb eixa tècnica, fins hi tot hi ha associacions de gent que es dedica a recuperar camins,i alhora a recuperar tècniques. Iguales que sóc massa ortodoxaa en allò referent a les restauracions....no sé.Merxe
Merxe estic amb tu,quan arribes a Beniafé més bé sembla que hages arribat a un poble de la Costa del Sol,tan blanc,tan blanc...
Hola Merxe, el pose un informe que en el seu dia en va fer un amic del camí de beniafe, per si no el coneixies.
Tant Alcoleja com Beniafé constituïen dos de les alqueries del terme del castell de Penàguila amb anterioritat a la conquista cristiana de 1245. Es tracta, pues, de dos assentaments creats en època andalusina i encara que no s'han realitzat encara estudis detallats i específics sobre els mateixos, res permet postular que es tracte de casos particulars respecte a les pautes que la investigació recent documenta en altres valls pròximes: implantacions de grups berbers i àrabs que construïxen terrasses irrigades i establixen les seues residències en les voltants de les mateixes.
La documentació sobre Beniafé, al tractar-se d'un lloc de senyoriu, és difícil de localitzar. Com Alcoleja, va ser un lloc habitat exclusivament per musulmans –Després “moriscos”- fins a l'expulsió de 1609; Beniafé, no obstant això, pareix haver mantingut generalment un grandària notablement menor respecte a la població veïna: en 1574 només comptava amb sis cases de moriscos. De març de 1609 se'ns ha conservat una delimitació del terme de Beniafé, sent el senyor Jeroni Brisuela, cavaller de Montesa:
Siti et solatguet ‘infra' termes generals vila de Penàguila Prout confrontatur, ab una part, cum acabe et vall de Confrides et, ab alia part, cum acabe loci d'Ares, torrent sive barranch de Camarell mig usque ‘ad' molló d'Acoleja, confrontato ‘in' fluvio dicte d'Alcoleja, ‘in' via que tendit a dicte boig d'Alcoleja ‘ad' locum de Benasau, et, ab alia part cum acabe d'Alcoleja torrent sive barranch de Cherquera et de Corbó ‘in' mig (ARV, Clero, leg, 16, caixa 51).
Segons el text precedent els límits de Beniafé, abans de la seua inclusió a Alcoleja, eren: el terme de Confrides, el d'Ares –Barranc de Camarell per mig- fins al molló d'Alcoleja situat junt amb el va riure d'Alcoleja (Frainos) i el camí d'Alcoleja a Benasau i finalment, els barrancs de la Xarquera i del Carbó. El mencionat camí d'Alcoleja a Banasau és un braçal antic del camí a Beniafe originat en la confluència amb el camí de Viver, actualment inclòs en el nucli urbà d'Alcoleja.
De fet, el camí d'Alcoleja a Beniafé no és més que un segment de l'antiga via que anava de Penàguila a Confrides i més enllà, formant part, així, d'una de les línies de rigidesa que estructuren el paisatge.
L'avaluació d'este tram vial d'Alcoleja-Beniafé contempla dos nivells: el morfològic i el constructiu.
Morfologia
Com pot apreciar-se, el Camí Vell coincidix en el seu traçat amb el de la séquia de reg de les hortes de Beniafé, actuant com a límit entre el parcel·lari irrigat original (pot observar-se la forma ampla i arredonida –Orgànica- de les terrasses i un parcel·lari també irrigat, encara que després de la construcció inicial del sistema hidràulic, ja que la forma allargada de les parcel·les respon al característic aterrassament de secà, paral·lel a les corbes de nivell, no concebut inicialment com a espai d'horta. Així, doncs, el camí és un element generador de la morfologia agrària i el seu traçat, necessàriament, ha de ser coetani o anterior a la construcció i condicionament de les terrasses i sistema de reg, la qual cosa ens situa en el moment fundacional de l'alqueria, amb tota seguretat abans del segle X.
Construcció
Tal com es pot observar, el manteniment de l'empedrat en amplis trams del camí conferix a este un interés especial de cara a la investigació i un valor afegit com a patrimoni històric i paisatgístic, conjunt en què s'integra al pont d'Alcoleja sobre el frainos. Este valor ha de ser més apreciat en la mesura que els últims 30 anys ha conegut una sistemàtica destrucció de vies de muntanya empedrades en les valls del nord de la província d'Alacant. Evidentment, l'empedrat no té per que ser l'original, ja que els inevitables desperfectes produïts al llarg del temps, especialment els deguts a les avingudes torrencials, han generat refaccions advertibles en la diversitat de pautes de col·locació dels cantells. Crida l'atenció, amb tot, la pervivència de la disposició alineada amb regularitat que, tant en este com en altres camins examinats en Vall de Gallinera, és la que registra reparacions posteriors. Este tipus de disposició en línies és el més antic i oferix un clar paral·lelisme amb la tècnica constructiva en alçat a base de filades regulars de pedres sobre lletada de calç que respon a un mode constructiu específicament “morisc”, dràsticament desaparegut després de l'expulsió de 1609.
Josep Torró
Arqueòleg, doctor en Geografia i Història per la Universitat de València.
Jordi, un text tan interessant no es mereix un raconet com és aquest, el d'un comentari que, en molts cassos passa desapercebut a la majoria. Crec que seria interessant que feres alguns post sobre el tema, que segur que ens agradaria "sentir"
Gràcies, Jordi.Però estic amb Rafa que seria interssant que ho penjares com a post.
Sí per favor,un post i una pàgina al programa de festes!
Publica un comentari a l'entrada