LES NOSTRES PARAULES: PATULEIA O PATULEA

Aquesta paraula solem usar-la en els registres informals de la llengua i en un sentit sovint pejoratiu per a referir-nos a un grup de gent indesitjable, indigna, de mals costums, sovint de classe baixa: Ha vingut ell i tota la (seua) patulea o Quina patulea estan fets!. En castellà també s’utilitza i equivaldria a “gentuza”. Aquest mot, que també diem a Alcoleja, possiblement no el conega molta gent jove. Me’l vaig trobar en un relat de Leandre Iborra i, en comprovar que era una paraula dialectal, vaig buscar l’etimologia. Sembla que ve del portugués patuleia, partit organitzat el 1846, en una guerra civil que acabà l’any següent. Patuleia deriva del verb patulear (actuar com un neci o ignorant), aquest de patola (estúpid), a la vegada derivat de pata (pota).

El nom patuleia també es pot referir a un conjunt de xiquets i, durant les guerres carlines s’aplicava als escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments o insultar els ciutadans que no simpatitzaven amb ells. En definitiva, sempre l’apliquem a un grup de gent que o bé per edat (xiquets) o bé per estupidesa, no demostren massa trellat en les seues actuacions.

LES NOSTRES PARAULES: AMNISTIA

Comente aquesta paraula, tot i que no té res de dialectal, perquè té una etimologia curiosa. La vaig buscar perquè un alumne em va preguntar d’on venia i no ho sabia. La definició del concepte és “oblit legal del delicte, que extingeix la responsabilitat dels seus autors”. S’aplica generalment als presos polítics, quan els règims polítics repressius comencen a obrir la mà.

Ve del grec amnistía i probablement ens ha arribat a través del francés. Etimològicament té a vore amb el substantiu grec mnemé (memòria) i amb el verb mnaomai (recordar-se’n). El prefix grec a- serveix per a negar (com en amoral, anormal, atípic...); per tant, etimològicament significa “sense record, sense memòria”. És un oblit intencionat d’una culpa o delicte per part del que té el poder polític, és a dir, es perdona un acte que en un moment passat havia estat jutjat (sovint injustament) com a delictiu i digne de condemna.

Altres paraules emparentades etimològicament amb aquesta arrel que significa memòria o record són amnèsia (pèrdua involuntària i accidental de la memòria), regles mnemotècniques ( les que ens inventem per a ajudar-nos a memoritzar certs continguts d’un examen), reminiscències (imatges o sensacions que ens tornen a la memòria)....

LES NOSTRES PARAULES: FIC

Ja fa molt de temps que no escric al blog. Tenia unes quantes paraules apuntades per comentar, però no en trobava informació o la que trobava no em resultava prou interessant. Finalment m’he decidit per la paraula fic. Coneixeu l’expressió tindre un fic o eixir-li a un un fic? Fic és sinònim de berruga, però és un mot menys conegut. Déu de ser dialectal perquè no la trobem als diccionaris de català estàndard. Ma mare la utilitzava perquè de vegades en tenia pel coll. Ací a Xàbia també la diuen. Al diccionari Alcover i Moll la defineix com un granet o excrecència carnosa que surt a la pell, principalment de les mans i de la cara. Etimològicament la relaciona amb la paraula llatina ficus, que en llatí volia dir “figuera o figa”. La denominació déu de vindre per la semblança amb la forma de la fruita (encara que en menut) i per l’aspecte arrugat i pansit de la pell.

A propòsit de les berrugues o fics em vénen al cap els mètodes populars per eliminar-los, a base d’oracions que només coneixien els iniciats o amb creus de saliva que s’hi feien damunt en dejú. Sempre m’he preguntat si eixos mitjans tenien alguna efectivitat o alguna base científica. En el cas de la saliva potser té propietats curatives; les oracions, supose que seran efectives depenent de la fe que li pose cadascú. Està clar que en qualsevol dolència l’actitud de l’afectat és molt important. Quantes vegades, quan jo era menuda, ma mare em baixava a la tia Loreto, que vivia a la part davall de casa i ella “em media” amb un mocador negre, vell, gastat, ple de nucs, perquè em passara l’enfit! Ella coneixia una oració que havia aprés en dijous sant i anava resant-la entre dents mentre “ em media” amb el braç damunt del mocador que jo aguantava d’un extrem sobre diferents punts del meu cos i ella de l’altre. L’enfit anava baixant-me i jo anava posant-me bé. Bendita innocència! Mentretant a la ràdio sonava la sintonia de ràdio nacional.....

LES NOSTRES PARAULES: CODOLLA O CADOLLA

El passat 27 de novembre Joan en un comentari a propòsit de la Font del Grifo va anomenar la paraula caolla, que a ell li sonava com a pròpia del Baix Vinalopó. A mi em va vindre de seguida al cap una paraula que deia ma mare molt semblant, codolla, per a anomenar unes bassetes que es fan en els clots de les penyes quan plou. Ella deia que allí , efectivament, bevien els pardals.En la seua mentalitat tan franciscana, és com si Déu haguera fet eixos forats perquè els ocells no es moriren de set. Als nostres bancals d’Olcina o del Calvari n’hi havia dos, una al costat de l’altra, a l’estiu buides i a l’hivern quasi sempre amb aigua, més o menys, segons els anys. Jo hi jugava amb el fang mentre els meus pares collien olives. A l’estiu també eren boniques perquè semblaven talment morters. Resultava difícil per a mi comprendre per què precisament s’havia fet un clot tan perfecte només en eixe rodal de la penya. Potser allí la roca era més blaneta i l’erosió havia treballat a destall? O és que precisament damunt d’aquell trosset de penya, en algun temps molt antic, hi queia una fonteta o simplement una gota contínuament?

He trobat la paraula escrita de dos maneres diferents, cadolla i codolla. És natural que al Baix Vinalopó on es mengen moltes –d- intervocàliques s’hagen menjat aquesta.

He buscat l’etimologia de la paraula i no sembla gens clara. L’Alcover i Moll la relaciona amb caduculus, diminutiu de cadus que en llatí significa “gerra, vas” per allò de la forma còncava . Però diuen que és un origen poc probable, supose que pel fet que les –d- intervocàliques llatines solen desaparéixer i en cadolla es manté.

En un altre diccionari diu que és una paraula pròpia del català occidental, segurament procedent d’un mot de llatí vulgar, catulla, d’origen incert. Aquesta paraula podria ser preromana o formada per creuament de la paraula llatina catinus ( plat, llibrell, buit natural) i la paraula cèltica tullo (forat, clot). Aquesta hipòtesi no em sembla tan descabellada perquè en valencià tenim la paraula “toll” d’origen incert, que es relaciona amb eixa arrel celta. I potser el topònim Tollos, del qual es diu que és la variant mossàrab del plural “tolls”. La unió de les dos arrels vindria a ser una cosa així com “buit- toll”.

En conclusió, sembla que l’etimologia de la paraula, encara que incerta, ens remet a arrels que signifiquen “cavitat buida i còncava”.

Les nostres paraules: Cingla

Pensant de què parlaria hui, m'he trobat amb la paraula "cingla", que els meus pares utilitzaven quan jo era menuda per a referir-se a una corda o corretja que feien servir per lligar l'albarda del matxo per baix del ventre i que no es moguera ni caiguera. Em ve al cap la imatge de ma mare aparellant un matxo roget que teníem per anar al bancal: li posava l'albarda, després lligava la cingla i damunt l'albarda tirava la sària, per poder posar la càrrega dins. He buscat la paraula llatina originària i és "cingula", que vol dir corretja, cingla o ventrera dels cavalls. És a dir, en llatí tenia el mateix significat que li donem nosaltres. A més, és una paraula de la mateixa arrel que el verb "cingere", que vol dir "cenyir, rodejar, envoltar", i està emparentada amb "cintura", "cinta", "precinte"....totes elles relacionades amb el fet d'envoltar una cosa, de cenyir-la. També he trobat un altre mot parent etimològicament , "cingle", referit a una penya que forma un precipici al cim o al pendent d'una muntanya. A Alcoleja i els voltants no he sentit la paraula "cingle", però prop d'ací a la Safor, hi ha una penya que es diu "El cingle verd" i que ha donat lloc al títol d'una novel·la de Josep Piera. Em resulta curiós que la paraula cingle, que ve de "cingulu" del llatí (cinturó o corretja ) haja canviat el significat per passar a denominar un tipus de penya. Com es va produir el canvi semàntic en la història d'aquesta paraula és per a mi un misteri, però potser vosaltres trobeu alguna explicació en la vostra imaginació o en algun llibre. De tota manera, a la cingla crec que li queden pocs anys d'existència perquè els nostres fills ja no han vist aparellar un matxo i la vida de les paraules va molt unida a la vida dels objectes que denominen. Potser quedarà com una curiositat, com un element més del folclore que algun estudiant arreplegue en un treball d'etnografia o algun escriptor es digne a incorporar en un relat o una novel·la per a recrear el món rural. I és així com li tornarem a donar vida els lectors en la nostra imaginació.

Les nostres paraules: Cinqueta

Després de molt de temps sense escriure res, hui m'he decidit a fer un comentari sobre alguna paraula o expressió curiosa. M'ha vingut al cap la paraula CINQUETA. Una cinqueta és una pedreta de riu o de la mar, plana, llisa per l'erosió. Quan la pedra és més gran i arrodonida se li diu "cudol". Ací, a la Marina, tenien el costum de decorar els paviments de les cases o inclús els carrers amb cinquetes de la platja. La gent jove crec que no usa aquesta paraula, però encara és habitual l'expressió "pegar una cinqueta" en el sentit de pegar un baticul. Per a mí és un misteri com s'ha passat de la pedreta al baticul ( puc imaginar-me que les cinquetes es podrien llançar contra algú, per a castigar-lo) , però em resulta curiosa l'etimologia de la paraula cinqueta. Sembla que ve d'un joc de xiquetes en què s'usaven cinc pedretes llises. Cadascuna d'aquestes pedretes era una cinqueta. Per tant, etimològicament, és un diminutiu del número cinc. En castellà la traducció que he trobat de cinqueta és guijarro, chinita o peladilla. De fet, les "peladilles alcoianes" tenen la forma d'una cinqueta menuda.

LES NOSTRES PARAULES: A POQUETA NIT

Hui voldria parlar d'una expressió "a poqueta nit". Als meus alumnes els fa molta gràcia quan la dic. Nosaltres la utilitzem per a referir-nos a eixe moment del dia, tan especial en què el sol està ponent-se i la claror minva, però encara ens hi veiem. Ací la gent diu "el tardet" a aquest moment del dia. És una locució molt plàstica : és un poquet de nit, però no molt. Nosaltres la usem en diminutiu, perquè al nostre poble som molt amants dels diminutius. De fet, quan anem a una altra banda, hem de frenar-nos perquè pareixem Flanders, el dels Simpson. Però sembla que l'expressió original no és " a poca nit", sinó "a boca de nit" en el sentit que té "boca" com a entrada ( boca de canó, boca del túnel....). Així s'al·ludeix a eixe moment del dia com una "boca " o entrada a un altre període llarg i fosc, que és la nit. La deformació de "boca" per "poca" i després "poqueta" és comprensible per la semblança fonètica i perquè també té sentit, encara que diferent: indica la poca intensitat de la foscor, encara incipient. No oblidem que també gastem una altra expressió molt gràfica per al mateix: "entre dos clarors". Aquesta em sembla preciosa, i és que la llengua és una font de sorpreses.

LES NOSTRES PARAULES:BONEGAR

Hui vull fer un comentari sobre el verb "bonegar", que és molt usual en valencià, però ací on jo visc, a la Marina, els sorprén."Bonegar" és sinònim de "renyar, reptar, amonestar" algú quan ha comés una falta o una omissió. Tenim un nom per a l'acte de "bonegar" i és "bonegó". Ací la gent diu "renyar", que crec que és la forma estàndard. He buscat la història d'aquesta paraula i he trobat dos versions. Vos contaré la que em sembla més curiosa. El relacionen amb el verb "bonir", que nosaltres no usem i que vol dir "fer una remor sorda i contínua, més o menys com la de les abelles". Vindria a ser com el castellà "zumbar". És evident que "bonegar" vindria de la mateixa arrel que "bonir" afegint-li un sufix -egar, que apareix també en "pedregar", "empudegar", esbufegar", etc.

L'origen de la paraula es remunta al grec i ha passat a nosaltres a través del llatí. Sembla que en grec clàssic existia el nom "bombos" (per al soroll que fan alguns insectes) i el verb "bombein". Per tant, l'origen és una onomatopeia, crear una paraula que s'assemble fonèticament a allò que vol significar. I jo em pregunte, com s'ha passat del soroll dels insectes ( del "zumbido", vaja) a l'acció de " renyar o amonestar algú"? Supose que hi ha una cosa en comú: quan boneguem algú som insistents, retiteratius i el soroll que fem pot resultar desagradable i molest per al destinatari del "bonegó", com tindre una abella o un borumbot a l'orella donant-te la pallissa.

LES NOSTRES PARAULES: MANTÀFULA

Tenia ganes d'escriure alguna cosa sobre el poble, però no sabia ben bé de què parlar. Se m'ha ocorregut fer algun comentari sobre expressions que usem a la zona de l'Alcoià-Comtat i que note que sorprenen els meus alumnes quan les dic.
Començaré per la paraula "mantàfula" en el sentit d´engany, mentida o adulteració. Solem usar-la en expressions com "dir mantàfules", "fer mantàfula" o "tindre mantàfula". Per exemple, d'algú que conta molts embolics poc versemblants, comentem que "diu mantàfules"; quan algú intenta adulterar un producte amb un altre més barat o bé prova de falsificar un compte perquè semble correcte sense ser-ho, diem que "fa mantàfula" ; un producte adulterat, per tant, "té mantàfula". En definitiva, la mantàfula té relació amb la voluntat d'enganyar a l'altre. L'origen d'aquesta paraula sembla que està en la deformació popular del mot d'origen grec "metàfora", una figura literària que consisteix en identificar un objecte real amb un altre figurat, a través d'una relació de semblança. Allò de "tus dientes són perlas" o simplement "tus perlas" ( per a referir-se a les dents, per la blancor i la lluentor que ténen en comú). És evident que amb la metàfora enganyem al lector, encara que ho fem amb intencions literàries. Ara bé, quan "fem mantàfula" també estem enganyant els altres, malgrat que les nostres intencions no són tan honestes.