CARRETERES SOLARS

Proponen unas nuevas autopistas cubiertas de paneles solares para conseguir
energía y calor, y luchar así contra el cambio climático
Sustituir el asfalto de las carreteras por paneles solares especiales. Es la propuesta de un
ingeniero estadounidense, Scott Brusaw, contra el cambio climático y la crisis energética. El
sistema, afirma, podría aportar energía suficiente para iluminar las carreteras de noche,
calentarlas en invierno, e incluso cubrir la demanda de electricidad de todo el país.
Brusaw basa su idea en una estimación del ingeniero químico de la Universidad norteamericana
de Caltech, Nate Lewis. Según este experto en energía solar, Estados Unidos podría conseguir la
energía que necesita si cubriera el 1,7% de su superficie con conversores solares que lograran
una eficiencia del 10%. Dado que la red nacional de autopistas interestatales alcanza una
superficie similar, Brusaw considera que sus "carreteras solares" podrían lograr este objetivo.
Brusaw, que ha fundado en Idaho una empresa (Solar Roadways) para tratar de hacer realidad
su idea, explica que el sistema, basado en tres capas superpuestas, albergaría además de los
paneles solares, una red distribuida eléctrica para suministrar energía a las viviendas y una red de
cables de fibra óptica para televisión e Internet de alta velocidad. Asimismo, estas carreteras
serían "inteligentes" además de ecológicas, puesto que incluirían un sistema que reconfiguraría
los carriles para evitar atascos, avisaría a los conductores de posibles adversidades en su trazado,
e incluso salvaría la vida de la fauna cercana al impedirles el paso.
Según sus cálculos, el coste de producción de los paneles solares implicaría una inversión de
unos 3.550 millones de euros. Frente a los que consideren que se trata de una cifra desorbitada,
Brusaw ofrece los siguientes razonamientos:
• Los expertos apuntan a que el desarrollo de las tecnologías solares en los próximos años
podría abaratar su construcción.
• Para conseguir una producción similar de electricidad, serían necesarias centrales
termoeléctricas de carbón por valor de 10 billones de euros, con el impacto
medioambiental que suponen además.
• Según el Informe Stern, el coste económico que supondrá el cambio climático podría
alcanzar entre el 5 y el 20% del Producto Interior Bruto anual mundial. Al utilizar una
energía renovable como la solar, estas carreteras evitarían dicho problema.
Estados Unidos podría conseguir la energía que necesita si
cubriera el 1,7% de su superficie con conversores solares, los
cuales podrían ir en estas carreteras
Con el objetivo de conocer las posibilidades reales de su proyecto, Brusaw afirma que ha
visitado diversos centros de investigación de su país. En el Instituto de Investigación de
Materiales de la Universidad de Pennsylvania consideran que la idea podría ser factible si se
consiguen desarrollar nuevas generaciones de materiales cristalinos y de superconductores.
En cualquier caso, el responsable de Solar Roadways estima que dentro de cinco años podría
empezar a probar su sistema de carreteras. Para ello, elegiría el norte de Idaho, concretamente el
corredor entre Sandpoint y Coeur d'Alene, para demostrar que puede funcionar incluso en un
clima frío, quitando la nieve y generando energía.

Pintures rupestres d'Alcoleja

Alcoleja la Nuit

Beniafé

Per a escoltar la notícia de la dotació de servicis en la pedania de Beniafé en ràdio Alcoi, accedir al seu pagina i punxar en: 12:20 - ARA COM ARA ALCOI (31/08/2007) http://www.radioalcoy.com/

Jordi

Vi d'Alcoleja

Moltes vegades he sentit que a Alcoleja es feia vi fins que va vindre la fil·loxera i va acabar amb tot, segons conten, en moltes cases tenen encara el lloc on s'elaborava. Algú sap mes sobre este tema, perquè és prou interessant i inclús es podria tornar a esta activitat per a potenciar el treball a Alcoleja.
Pose un article del Celler de la Montanya on estan potenciant els cultius de Micro – Vinyes en la zona.
La bodega Celler La Muntanya de Muro ha puesto en marcha un proyecto basado en el cultivo de microviñas con el que pretende recuperar la cultura vitivinícola en El Comtat y la elaboración de vinos de calidad. El objetivo de la iniciativa es implicar a los agricultores minifundistas para que dediquen parte de sus parcelas al cultivo de viñas, bajo el asesoramiento del Celler. Por su parte, la bodega se compromete a adquirir la uva, que abonará en metálico o con vino de la producción. Las comarcas del interior de la provincia de Alacant constituyen un enclave natural especialmente apto para el cultivo de la vid y así lo demostró ya el pueblo árabe extendiendo este tipo de plantaciones por toda la zona. Con la finalidad de recuperar dicha cultura vitivinícola y elaborar vinos de calidad iniciaba su andadura la bodega Celler La Muntanya en 2004, de la mano de Juan Cascant y Antonio Boronat. «Intentamos recuperar el legado que dejaron los árabes con el cultivo de pequeñas plantaciones bajo unos parámetros de calidad que nos permitan elaborar un buen vino», explica Cascant. Con el objetivo de impulsar el cultivo de la vid surge la iniciativa Microviña dirigida a implicar a los pequeños agricultores de la zona y a todo aquél que tenga un terreno y decida apostar por la plantación de viñas. «En la comarca hay numerosas fincas y casas de campo donde las plantaciones se pueden convertir incluso en elementos decorativos», propone Cascant.
El cultivo de estas viñas se hará siempre bajo los criterios y la dirección del Celler con la finalidad de obtener una uva de alta calidad. Según explica Cascant, en la base de la elaboración de un buen vino está el trabajo en la viña. Lo primero que se busca es la calidad de la uva y a partir de este punto se intenta conseguir el equilibrio con la máxima producción posible. «Se trata de escuchar a la viña y exigirle la cantidad de uva que pueda producir en las mejores condiciones», explica. Esto supone un importante trabajo de poda así como una delicada selección, racimo a racimo, de modo que se consiga «una uva suelta, que no retenga el agua en caso de lluvia y que esté bien soleada para que llegue a obtener el grado de maduración que nos interesa». En cuanto a las variedades de uva, se apuesta por las autóctonas como Monastrell, Garnacha, Malvasía o Merseguera, sin renunciar a algunas especies foráneas como la Siraz. La recogida será selectiva y, una vez en la bodega, el cuidado del producto será una constante en todas las fases del proceso.
El proyecto cuenta ya con varias iniciativas en Agres, Beniarrés o Muro, donde incluso el Instituto Serra Mariola se ha sumado al cultivo de la vid.Con todo, los vinos del Celler se benefician del legado de la antigua cultura vitivinícola, lo que ha propiciado unos primeros resultados muy óptimos en sus dos variedades de blanco y negro, bajo las denominaciones de Albir y Almoroig, en homenaje al legado árabe. El proyecto está pendiente de la aprobación de una subvención de la Conselleria de Agricultura.

Foguera de Beniafé

Hola, en el mes de març, crec que va ser Ignaci el que va proposar agafar la barra de Beniafé. Com està la cosa? Jo per la meua part puc posar la llum per a les cambres com faig tots els anys i si voleu també dispose d'un bon equip de música, que connecte a un portàtil amb 50 Gb de música. Sabeu si algú va a portar-la

Pinturas Rupestres de Alcoleja

Arte Rupestre en Aitana

Situada en la montaña alicantina, Aitana es conocida como tierra de musulmanes, siendo reconquistada en tiempos de Jaime I. Pero su origen no se remonta a estas fechas sino que se sitúa mucho más allá en el tiempo, hecho que se demuestra gracias a las manifestaciones de arte rupestre halladas en la zona. Entre ellas, importantes muestras del arte levantino -declarado Patrimonio de la Humanidad por la Unesco el 5 de diciembre de 1998-.
El estudio y descubrimiento, en 1980, de nuevos yacimientos, ha convertido esta zona en una de las más ricas en manifestaciones artísticas del arte rupestre y ha permitido datar y reflejar la evolución del arte rupestre valenciano en su conjunto, con muestras del arte paleolítico, lineal geométrico, levantino, macroesquemático y esquemático. Los descubrimientos se sitúan en las comarcas de Alcoià, El Comtat, Marina Alta y Marina Baixa. Representaciones antropoformas, zoomorfas y geométricas, situadas en abrigos rocosos, son estudio de los investigadores, con el fin de aclarar las numerosas dudas que todavía suscita el arte de nuestros primeros antepasados. Las representaciones de arte levantino halladas en Aitana suponen un paso más en las investigaciones de este tipo ya que están datados durante el Neolítico y parte de la Edad de los Metales. Aitana es, por tanto, reflejo de la historia; en su territorio se alberga una parte importante de nuestro pasado. Pero no todos sus secretos se han revelado, todavía quedan más por descubrir...

ELS MOLINS DE ALCOLEJA

L'aigua com a força hidràulica aplicada a la indústria va ser un descobriment molt important que potser avui no estiga suficientment valorat. Els molins de farina, de paper, etc., o qualsevol altra activitat industrial, no haguera sigut el mateix sense l'aplicació de l'energia hidràulica. Actualment, els avanços tecnològics han imposat energies no renovables que, a curt i mig termini, són més rendibles. Està per veure si a llarg termini serà possible mantenir-les.
Cada cop hi ha un major compromís en recuperar el culte que hi havia en els nostres avantpassats a l'aigua, i l'aprofitament que feien de l'aigua com a font d'energia. De dalt a baix del País Valencià està ple de restes d'enginys hidràulics que ens donen testimoni del que ha sigut eixa cultura de l'aigua. Són restes de molins de paper i farina que omplin els paisatges rurals d'horta i de secà. La comarca del Comtat és una bona mostra d'aquest culte a l'aigua per la gran quantitat de molins de farina i paper que hi han al llarg de rius i barrancs.

Per saber com era un molí hidràulic de farina aní a Alcoleja, per entrevistar a Joaquim Picó (abans que es produïra el seu traspàs) nascut el 1913. El senyor Picó, que era fill i nét de moliner, no sols em va atendre amablement a casa seva, també em va acompanyar als molins d'Aitana on ell de xicon i els seus avantpassats havien sigut moliners.
Els molins d'Aitana és un conjunt de tres molins situats estratègicament a la capçalera del riu Frainos abans de convertir-se en el riu de Penàguila i més avall fondres amb el riu Alcoi. Primer de res em va acompanyar a la font que naix a la falda d'Aitana tot just al peu del Penyot de la Carrasca en terme d’Alcoleja. D'ahí li ve el nom als molins. Des de la font hi ha una sèquia d'una distància aproximada de 800 metres fins una gran bassa que emmagatzema l'aigua per moldre sense interrupció. Tot just pegat a la bassa esta el cup del molí de dalt i uns quants metres més avall n'hi han dos més. Pel desnivell que tenen, l'aigua del primer molí s'enfila cap a l'altre cup i així fins al de baix.
Tots tres molins eren d'una sola mola. Tanmateix, al de baix van afegir pels anys trenta una sofisticada, però simple, maquinària de fusta amb politges i corretges per tal de netejar el blat i humitejar-lo convenientment abans de moldre'l. El mateix aparell classificava la farina, la cernia, separava la sèmola del segó i la tornava a passar per la mola. L'enginy de moldre hi havia dos únics comandaments situats a la sala de moldre, a dreta i esquerra de la mola: el ganxo d'arrancar la mola que obria el tap de la segitia perquè isquera l'aigua, i l’anivellador de la mola. A finals dels anys 80, al menys el molí de baix era perfectament recuperable, tant l'immoble com la maquinària, inclòs el rodet situat a la cacau.
Quan els molins estaven en plena producció es podia treballar des de les 6 del matí fins a las 5 de la vesprada que s'havia buidat la bassa. Durant la nit tornava a recuperar-se i al dia següent tornaven a fer el mateix. Mai no va faltar l'aigua. A més, de temps immemorial, l'aigua era dels molins i les hortes no podien regar fins que l'aigua eixia per la cacau del molí de baix.
Pels anys quaranta, l'arbre de la mola del molí de baix, al mateix temps que feia moure tot l'aparell, també movia una dinamo per enllumenar el molí per la nit. Calculava el senyor Picó que sols el molí de baix, amb tot el seu aparell, tenia una força de deu cavalls.
L'ofici de moliner, com qualsevol activitat preindustrial, tenia una càrrega empírica extraordinària. El moliner havia de saber posar a punt tot l'enginy per tal de fer una bona farina. De vegades un molí dolent, si el moliner era assenyat, feia una bona farina. I un bon molí, si el moliner no coneixia prou l'ofici, no treia bona farina.
Quan el moliner necessitava del treball d'algun altre ofici: fuster, ferrer, obrer, etc., aquest es posava sota la direcció del moliner perquè ell, millor que ningú, sabia com havia de muntar els aparells. Les moles, pel desgast que tenien, havia que repicar-les per al bon funcionament de la molta. Això havia que fer-ho el moliner. Ell era qui tocava la farina amb els dits i sentia a tot hora el soroll de les moles que anaven marcant-li el bon funcionament. La qualitat de farina la donava la velocitat de la mola, la qual era controlada a ull pel moliner amb l'adequat cabal d'aigua. Aproximadament, el ritme de la mola francesa d’1,30 m de diàmetre havia de portar una velocitat de 8 o 10 metres per segon o l'equivalència a 120 revolucions per minut. Si les moles eren franceses, hi havia que repicar-les cada 3.000 quilograms de gra mòlt. Si les moles eren blanques, hi havia que fer-ho més sovint quan el moliner ho creia convenient.

INFORME TÈCNIC SOBRE EL CAMÍ VELL D'ALCOLEJA A BENIAFÉ PERTANYENT A L'ANTIGA VIA ÀRAB PENÀGUILA - CONFRIDES

Tant Alcoleja com Beniafé constituïen dos de les alqueries del terme del castell de Penàguila amb anterioritat a la conquista cristiana de 1245. Es tracta, pues, de dos assentaments creats en època andalusina i encara que no s'han realitzat encara estudis detallats i específics sobre els mateixos, res permet postular que es tracte de casos particulars respecte a les pautes que la investigació recent documenta en altres valls pròximes: implantacions de grups berbers i àrabs que construïxen terrasses irrigades i establixen les seues residències en les voltants de les mateixes.

La documentació sobre Beniafé, al tractar-se d'un lloc de senyoriu, és difícil de localitzar. Com Alcoleja, va ser un lloc habitat exclusivament per musulmans –Després “moriscos”- fins a l'expulsió de 1609; Beniafé, no obstant això, pareix haver mantingut generalment un grandària notablement menor respecte a la població veïna: en 1574 només comptava amb sis cases de moriscos. De març de 1609 se'ns ha conservat una delimitació del terme de Beniafé, sent el senyor Jeroni Brisuela, cavaller de Montesa:

Siti et solatguet ‘infra' termes generals vila de Penàguila Prout confrontatur, ab una part, cum acabe et vall de Confrides et, ab alia part, cum acabe loci d'Ares, torrent sive barranch de Camarell mig usque ‘ad' molló d'Acoleja, confrontato ‘in' fluvio dicte d'Alcoleja, ‘in' via que tendit a dicte boig d'Alcoleja ‘ad' locum de Benasau, et, ab alia part cum acabe d'Alcoleja torrent sive barranch de Cherquera et de Corbó ‘in' mig (ARV, Clero, leg, 16, caixa 51).

Segons el text precedent els límits de Beniafé, abans de la seua inclusió a Alcoleja, eren: el terme de Confrides, el d'Ares –Barranc de Camarell per mig- fins al molló d'Alcoleja situat junt amb el va riure d'Alcoleja (Frainos) i el camí d'Alcoleja a Benasau i finalment, els barrancs de la Xarquera i del Carbó. El mencionat camí d'Alcoleja a Banasau és un braçal antic del camí a Beniafe originat en la confluència amb el camí de Viver, actualment inclòs en el nucli urbà d'Alcoleja.
De fet, el camí d'Alcoleja a Beniafé no és més que un segment de l'antiga via que anava de Penàguila a Confrides i més enllà, formant part, així, d'una de les línies de rigidesa que estructuren el paisatge.

L'avaluació d'este tram vial d'Alcoleja-Beniafé contempla dos nivells: el morfològic i el constructiu.

Morfologia

Com pot apreciar-se, el Camí Vell coincidix en el seu traçat amb el de la séquia de reg de les hortes de Beniafé, actuant com a límit entre el parcel·lari irrigat original (pot observar-se la forma ampla i arredonida –Orgànica- de les terrasses i un parcel·lari també irrigat, encara que després de la construcció inicial del sistema hidràulic, ja que la forma allargada de les parcel·les respon al característic aterrassament de secà, paral·lel a les corbes de nivell, no concebut inicialment com a espai d'horta. Així, doncs, el camí és un element generador de la morfologia agrària i el seu traçat, necessàriament, ha de ser coetani o anterior a la construcció i condicionament de les terrasses i sistema de reg, la qual cosa ens situa en el moment fundacional de l'alqueria, amb tota seguretat abans del segle X.


Construcció

Tal com es pot observar, el manteniment de l'empedrat en amplis trams del camí conferix a este un interés especial de cara a la investigació i un valor afegit com a patrimoni històric i paisatgístic, conjunt en què s'integra al pont d'Alcoleja sobre el frainos. Este valor ha de ser més apreciat en la mesura que els últims 30 anys ha conegut una sistemàtica destrucció de vies de muntanya empedrades en les valls del nord de la província d'Alacant. Evidentment, l'empedrat no té per que ser l'original, ja que els inevitables desperfectes produïts al llarg del temps, especialment els deguts a les avingudes torrencials, han generat refaccions advertibles en la diversitat de pautes de col·locació dels cantells. Crida l'atenció, amb tot, la pervivència de la disposició alineada amb regularitat que, tant en este com en altres camins examinats en Vall de Gallinera, és la que registra reparacions posteriors. Este tipus de disposició en línies és el més antic i oferix un clar paral·lelisme amb la tècnica constructiva en alçat a base de filades regulars de pedres sobre lletada de calç que respon a un mode constructiu específicament “morisc”, dràsticament desaparegut després de l'expulsió de 1609.


Josep Torró

Arqueòleg, doctor en Geografia i Història per la Universitat de València.