LES NOSTRES PARAULES: CODOLLA O CADOLLA

El passat 27 de novembre Joan en un comentari a propòsit de la Font del Grifo va anomenar la paraula caolla, que a ell li sonava com a pròpia del Baix Vinalopó. A mi em va vindre de seguida al cap una paraula que deia ma mare molt semblant, codolla, per a anomenar unes bassetes que es fan en els clots de les penyes quan plou. Ella deia que allí , efectivament, bevien els pardals.En la seua mentalitat tan franciscana, és com si Déu haguera fet eixos forats perquè els ocells no es moriren de set. Als nostres bancals d’Olcina o del Calvari n’hi havia dos, una al costat de l’altra, a l’estiu buides i a l’hivern quasi sempre amb aigua, més o menys, segons els anys. Jo hi jugava amb el fang mentre els meus pares collien olives. A l’estiu també eren boniques perquè semblaven talment morters. Resultava difícil per a mi comprendre per què precisament s’havia fet un clot tan perfecte només en eixe rodal de la penya. Potser allí la roca era més blaneta i l’erosió havia treballat a destall? O és que precisament damunt d’aquell trosset de penya, en algun temps molt antic, hi queia una fonteta o simplement una gota contínuament?

He trobat la paraula escrita de dos maneres diferents, cadolla i codolla. És natural que al Baix Vinalopó on es mengen moltes –d- intervocàliques s’hagen menjat aquesta.

He buscat l’etimologia de la paraula i no sembla gens clara. L’Alcover i Moll la relaciona amb caduculus, diminutiu de cadus que en llatí significa “gerra, vas” per allò de la forma còncava . Però diuen que és un origen poc probable, supose que pel fet que les –d- intervocàliques llatines solen desaparéixer i en cadolla es manté.

En un altre diccionari diu que és una paraula pròpia del català occidental, segurament procedent d’un mot de llatí vulgar, catulla, d’origen incert. Aquesta paraula podria ser preromana o formada per creuament de la paraula llatina catinus ( plat, llibrell, buit natural) i la paraula cèltica tullo (forat, clot). Aquesta hipòtesi no em sembla tan descabellada perquè en valencià tenim la paraula “toll” d’origen incert, que es relaciona amb eixa arrel celta. I potser el topònim Tollos, del qual es diu que és la variant mossàrab del plural “tolls”. La unió de les dos arrels vindria a ser una cosa així com “buit- toll”.

En conclusió, sembla que l’etimologia de la paraula, encara que incerta, ens remet a arrels que signifiquen “cavitat buida i còncava”.