dissabte, 14 de juny de 2008

Conte: La dona d'Alcoleja



En Alcoleja sempre s'ha dit que si no vols que una cosa mai es sàpia, no la digues ni en secret, doncs les parets escolten. Esta frase bé de molt lluny en el temps, quan els molins encara funcionaven i l'abeurador de la plaça servia per a que repostaren els cavalls.

El cas és que una dona del poble, vídua, tenia uns costums un poc estranys a l'hora de passar el seu temps lliure. Es dedicava a buscar, per les nits, aquelles partides al Monte que els homes realitzaven en secret, on es jugaven molts diners, les possessios i fins i tot, a voltes, la dona i la casa. La dona tenia un fill poc feiner que es dedicava beure al Casino i a jugar-se el poc que tenia en les timbes nocturnes de cartes.

La mare, farta de veure com son fill tirava el temps i la vida, buscava pels carrers una llumeta rere una finestra o la remor dels homes parlant per a poder portar a casa el seu fill que, fins i tot, ja dormia al galliner per haver-se jugar el llit, el matalàs i la roba de llit.

Ella tenia uns costums un poc estranys, i per això s'havia guanyat la fama de mumerota, de bruixa. Vestia una falda llarga amb una obertura a un costat, per la qual clavava la mà i treia una bosseta amb diners, les claus i les herbes que haguera pogut collir. A més, quan espiava per la nit, esta falda se la pujava al cap per a no ser reconeguda, cosa que feia créixer els rumors de fantasmes als carrers, vora els cantons o al llavador, sempre en llocs apartats.

Es deia que no gastava mai llençols, tret de dos o tres dies a l'any, quan nevava i feia molt de fred. A més, la soledat a la que estava acostumada li havien agriat el caràcter i molta gent fugia de la seua companyia.

Per aquell temps, mitjans del segle XIX, el moliner del poble era Fèlix Arques. Ell feia la farina al molí d’Aitana i, per aquesta raó (perquè les màquines mai no descansen), tornava sempre ben entrada la nit al poble. Portava els cavalls a l’abeurador de la plaça de l’església (inaugurada feia mig segle) i d’allí a sa casa, on tancava els animals i descansava per a agafar forces per al dia següent.

Succeí que una nit, quan arribava a la plaça amb els cavalls, Fèlix Arques escoltà una veu llunyana que cridava:

- Fèlix Arques! Vine i obri’m! Fèlix Arques! Treu-me d’ací!

Ell mirava cap a tots els costats i no aconseguia d’esbrinar d’on venia aquella veu tan estranya.

- Fèlix Arques! Vine i treu-me d’ací! Fèlix Arques!

L’esglai havia sigut ben gran, però la por augmentava per moments quan, havent baixat a la replaceta i després de mirar al carrer de Sant Joaquim i caminar fins el Casino, descobria amb un calfred que li recorregué el cos que, aquella veu, semblava vindre de sota terra, com si l’emetera un mort.


Fèlix Arques arrancà a córrer amb els cavalls, es tancà a casa i no digué a ningú el que havia passat. Per por a que li tornara a passar, des de llavors els cavalls beurien a les sèquies de l’entrada del poble i passaria a tota pressa per la plaça, sense parar.

Unes setmanes després hi hagué una mort al poble. Una més de totes les que acostumava a haver en aquella època de còlera i altres epidèmies. Com s’acostumava a fer, es portà al cos a l’església, es realitzaren els funerals i, després d’una nit de vetlatori, obriren la porta de la fossa comuna per a llençar el cos dins. Quina sorpresa tingueren al veure allí, just davall del forat d’entrada, l’últim dels morts que havien soterrat feia poc temps, en un lloc on no es deixaven els cossos, amb les robes estripades i amb un gest en la cara que denotava haver patit més del normal: l’havien llençat viu a la fossa i havia embogit per la por i la impotència, morint a les poques hores d’haver-se “despertat”.

L’home, al veure’s envoltat d’esquelets i dins la cripta i, després de veure que no arribaria mai a l’altura de la porta, havia buscat la manera que algú el rescatara d’allí. Pres de la por i l’angúnia, quan sentit el soroll del carro i el passar dels cavalls per sobre seu, deduí que seria Fèlix Arques què tornava del molí, i llavors començà a cridar com un boig. Però el seu esforç no serví de res i acabà morint a les poques hores, ple de ferides que ell mateix s’havia fet dins el seu estat de fúria i frustració.

La tràgica notícia d’aquell al qui havien soterrat viu corregué com la pólvora pel poble i, quan arribà a oïdes de Fèlix Arques, aquest explicà el que li havia passat. Però els remordiments de consciència feren que la seua versió canviara un poc i, per por a que l’acusaren d’haver deixat morir a un amic, acusà a la dona que tots coneixem d’haver sigut la responsable d’embruixar a l’home, ressucitar-lo qui sap per a quines bruixeries i haver-lo tornat al regne dels morts després dels seus encanteris. Més d’una persona fins i tot afirmà (ja sabem que quan es tracta d’acusar algú les mentides costen poc d’inventar) que se l’havia vist a altes hores de la matinada passant per l’església amagada sota la seua llarga falda.

Tot i negar-ho tot, la dona fou definitivament apartada de la vida del poble i, comdemnada a la més absoluta soledat acabà morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El seu fill, havent-ho perdut tot i trobant-se orfe i sense bones credencials al poble, fugí d’Alcolejà per a no tornar mai més i buscar-se la vida a altres pobles on no el conegueren.

A aquella dona l’acusaren de bruixeria i la rebutjaren per haver estat caminant per les nits amagada sota una falda llarga, però no era l’única que espiava els homes dels pobles i, hui en dia, eixa tradició continua viva entre les dones d’Alcoleja. Si voleu dir qualsevol secret a algú a cau d’orella, teniu per segur que esteu sent espiats i, si vos fixeu, tot i que siga ben entrada la nit, sempre trobareu uns ulls rere una persiana que us observen i controlen tot allò que feu.

I és que, a Alcoleja, les parets escolten...

















Versió del conte arreplegada per Francisco G. Seijo Alonso al llibre "Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón", traduïda i modificada sense cap escrúpol pel qui subscriu. Em va fer gràcia que introduïra la figura de la bruixa, perquè normalment s'explica la història sense eixe element, o almenys jo no la coneixia així.








A totes les dones alcolejanes que s'entretinen sense cap maldat observant el millor programa de televisió possible: la vida mateixa!

Les campanes d'Alcoleja

Segur que a tots vos agrada alçar-vos quan són festes i, al so de les campanes, anar fins a la plaça per a vore passar als músics tocant el seu pas-doble, però: sabem alguna cosa de les nostres campanes?

A la web www.campaners.com hi ha un inventari de totes les campanes valencianes, gravacions, calendaris de concerts, etc, i ahí podem aprendre alguna coseta més sobre el nostre poble.

Entreu i descobriu-ho!!!


http://campaners.com/php/poblacio.php?numer=45



Aprofite per a reivindicar la figura del tocador de campanes que, no fa tants anys, pujava al campanar a espentar-les i fer-les sonar manualment. No estaria bé que almenys un dia a l'any es recuperara eixa tradició?

dimecres, 11 de juny de 2008

Curso de informatica en la Asociació de Jubilados

Curso de informatica en la Asociació de Jubilados

Todos los años la Asociación de Jubilados organiza algún taller de manualidades, mi preocupación e ilusión es mantener activas a las personas, y si son mayores con más razón, pero no suelen hacerme mucho caso, y ante la indiferencia por varios talleres de manualidades se propuso un curso de informática, pero con la mitad de los equipos sin funcionar mi preocupación era grande, el Ayuntamiento hizo unas cuantas llamadas, y por parte de Enrique además de estar pendiente de las gestiones me ayudó en mis quejas, al final se consiguió nueve equipos en funcionamiento.

Pero las personas mayores no acababan de decidirse, después de una reunión en la que solo dijeron sí al curso diez personas puse la lista en un lugar visible para que se apuntara alguna más, y sucedió lo que yo en su momento llamé, dadas las circunstancias, un terrible éxito, se apuntaron veintitrés, y no quedó mas remedio que hacer dos turnos.

Primer día de clase, los asistentes, por lo que se reflejaba en sus semblantes mas bien parecía que se sentaban ante un juez para ser juzgados.

Segundo día de clase, mi satisfacción fue enorme cuando al final cerrando sus ordenadores sonrientes decían:

- ya sé encender y apagar – puedo dibujar y colorear – he logrado entrar en el blog – he visto recetas de cocina.

Esta sensación la puedo compartir, pero no se la cedo a nadie, mi trabajo y sinsabores me ha costado, pero ahí esta.

Asociación de Jubilados en la RUTA FLUVIAL DE LOS CAÑONES DEL JÚCAR

Visita a Cofrentes y Cañones del Júcar

En un ENCUENTRO AUTONÓMICO DE LA U.D.P. (Unión Democrática de Pensionistas y Jubilados) cayó en mis manos una oferta para estas asociaciones, consistente en una excursión a la única ruta fluvial de la Comunidad Valenciana.

-------------o-----------

Es cuatro de junio, miércoles, las siete de la mañana algo temprano, pero según información de los especialistas el recorrido hasta Cofrentes nos costaría dos horas y media largas, no fue así llegamos con tiempo suficiente a Jarafuel, lugar de artesanía de bastones, y mientras almorzábamos unas llamadas a “Rutas Fluviales del Júcar S.L”. nos abrieron las puertas de una fabrica, después de una instructiva demostración y unas compras de estos artículos continuamos para Cofrentes donde nos esperaba la guía para empezar una visita cultural a la ciudad.

No quedaba mucho tiempo para embarcar, y la visita al castillo de Cofrentes situado en el punto mas alto de la población, a 394 metros sobre el nivel del mar, hizo que la mitad de las personas no realizaran esta ruta de empinadas calles hasta la fortaleza, está recién restaurada la alta torre de Homenaje y el reloj que en S.XVIII se le agregó, y que según se narra es el único que existe en España y uno de los tres que se conservan en Europa.

El recorrido fluvial permite contempla zonas que de otra forma serían inaccesibles, son vistas de gran belleza, agrestes y escarpadas como la Muela de Cortes con cuatrocientos metros de desnivel con relación a las aguas del río, o la impresionante vista del Castillo de Chirel, que está situado en lo alto de una montaña desde donde se domina gran parte del recorrido, se termina este apretado recorrido con la comida (SELF SERVICE) en Hotel-Restaurante Balneario de Hervideros y una imprevista visita en Ayora a una “fabrica” de miel, con demostración y degustación incluidas, adquiriendo una buena cantidad de artículos que dará alegría a los postres de una comida.

Para terminar diré que durante todo el día no han parado las felicitaciones, pero nada de esto lo habría conseguido yo solo sin el apoyo de la junta, sobre todo de los dos “Miguelitos”, Aracil y Baldó, que cuando se les llama para salir a cobrar o a apuntar no se lo piensan dos veces, y Aracil aún se queda con la lista para seguir apuntado en casa.

EL ÉXITO NO ES MIO SOLO.

dilluns, 9 de juny de 2008

Suggeriment per al blog

Hola Rafa, podria ser que quan algú pose un comentari de un tema en el blog, eixe tema pujara al principi perquè així veuríem els últims comentaris sense necessitat pujar i baixar per a veure si hi ha algun nou. T'ho comente perquè en alguns blogs on estic funciona així i és molt pràctic.
Una salutació - Jordi

XAT - FORO

Podeu veure que al costat tenim una novetat. Es tracta d'un widget que ens pot servir per a escriure preguntes, respostes, etc; en definitiva per poder relacionar-nos d'una manera més fàcil, sense tindre que entrar a fer un post, o entrar a fer un comentari, com una mena de "foro" o xat.
En definitiva, per a vore si ens soltem un poc més a comentar, parlar sobre coses; i a vore si d'eixa manera passem tots a ser més productors d'informació i no només a ser una part passiva i consumidora.
Per a escriure, t'has de posar sobre "chat now" i s'obrirà una finestreta on podreu posar el nom o "àlias" que vulgau i escriviu. En acabar piqueu damunt d'on posa "Post" i punt
Si veig que no val la pena, doncs l'elimine, i no passa res.
Ànim!!!!!!