divendres, 31 d’octubre del 2008

INFORME TÈCNIC SOBRE EL CAMÍ VELL D'ALCOLEJA A BENIAFÉ PERTANYENT A L'ANTIGA VIA ÀRAB PENÀGUILA - CONFRIDES

INFORME TÈCNIC SOBRE EL CAMÍ VELL D'ALCOLEJA A BENIAFÉ PERTANYENT A L'ANTIGA VIA ÀRAB PENÀGUILA - CONFRIDES

Tant Alcoleja com Beniafé constituïen dos de les alqueries del terme del castell de Penàguila amb anterioritat a la conquista cristiana de 1245. Es tracta, pues, de dos assentaments creats en època andalusina i encara que no s'han realitzat encara estudis detallats i específics sobre els mateixos, res permet postular que es tracte de casos particulars respecte a les pautes que la investigació recent documenta en altres valls pròximes: implantacions de grups berbers i àrabs que construïxen terrasses irrigades i establixen les seues residències en les voltants de les mateixes.

La documentació sobre Beniafé, al tractar-se d'un lloc de senyoriu, és difícil de localitzar. Com Alcoleja, va ser un lloc habitat exclusivament per musulmans –Després “moriscos”- fins a l'expulsió de 1609; Beniafé, no obstant això, pareix haver mantingut generalment un grandària notablement menor respecte a la població veïna: en 1574 només comptava amb sis cases de moriscos. De març de 1609 se'ns ha conservat una delimitació del terme de Beniafé, sent el senyor Jeroni Brisuela, cavaller de Montesa:

Siti et solatguet ‘infra' termes generals vila de Penàguila Prout confrontatur, ab una part, cum acabe et vall de Confrides et, ab alia part, cum acabe loci d'Ares, torrent sive barranch de Camarell mig usque ‘ad' molló d'Acoleja, confrontato ‘in' fluvio dicte d'Alcoleja, ‘in' via que tendit a dicte boig d'Alcoleja ‘ad' locum de Benasau, et, ab alia part cum acabe d'Alcoleja torrent sive barranch de Cherquera et de Corbó ‘in' mig (ARV, Clero, leg, 16, caixa 51).

Segons el text precedent els límits de Beniafé, abans de la seua inclusió a Alcoleja, eren: el terme de Confrides, el d'Ares –Barranc de Camarell per mig- fins al molló d'Alcoleja situat junt amb el va riure d'Alcoleja (Frainos) i el camí d'Alcoleja a Benasau i finalment, els barrancs de la Xarquera i del Carbó. El mencionat camí d'Alcoleja a Banasau és un braçal antic del camí a Beniafe originat en la confluència amb el camí de Viver, actualment inclòs en el nucli urbà d'Alcoleja.
De fet, el camí d'Alcoleja a Beniafé no és més que un segment de l'antiga via que anava de Penàguila a Confrides i més enllà, formant part, així, d'una de les línies de rigidesa que estructuren el paisatge.

L'avaluació d'este tram vial d'Alcoleja-Beniafé contempla dos nivells: el morfològic i el constructiu.

Morfologia

Com pot apreciar-se, el Camí Vell coincidix en el seu traçat amb el de la séquia de reg de les hortes de Beniafé, actuant com a límit entre el parcel·lari irrigat original (pot observar-se la forma ampla i arredonida –Orgànica- de les terrasses i un parcel·lari també irrigat, encara que després de la construcció inicial del sistema hidràulic, ja que la forma allargada de les parcel·les respon al característic aterrassament de secà, paral·lel a les corbes de nivell, no concebut inicialment com a espai d'horta. Així, doncs, el camí és un element generador de la morfologia agrària i el seu traçat, necessàriament, ha de ser coetani o anterior a la construcció i condicionament de les terrasses i sistema de reg, la qual cosa ens situa en el moment fundacional de l'alqueria, amb tota seguretat abans del segle X.


Construcció

Tal com es pot observar, el manteniment de l'empedrat en amplis trams del camí conferix a este un interés especial de cara a la investigació i un valor afegit com a patrimoni històric i paisatgístic, conjunt en què s'integra al pont d'Alcoleja sobre el frainos. Este valor ha de ser més apreciat en la mesura que els últims 30 anys ha conegut una sistemàtica destrucció de vies de muntanya empedrades en les valls del nord de la província d'Alacant. Evidentment, l'empedrat no té per que ser l'original, ja que els inevitables desperfectes produïts al llarg del temps, especialment els deguts a les avingudes torrencials, han generat refaccions advertibles en la diversitat de pautes de col·locació dels cantells. Crida l'atenció, amb tot, la pervivència de la disposició alineada amb regularitat que, tant en este com en altres camins examinats en Vall de Gallinera, és la que registra reparacions posteriors. Este tipus de disposició en línies és el més antic i oferix un clar paral·lelisme amb la tècnica constructiva en alçat a base de filades regulars de pedres sobre lletada de calç que respon a un mode constructiu específicament “morisc”, dràsticament desaparegut després de l'expulsió de 1609.


Josep Torró

Arqueòleg, doctor en Geografia i Història per la Universitat de València.

2 comentaris:

Antonio Puyol ha dit...

Ahora si que me gusta,gracias.

Rafa Mollà ha dit...

Veus Jordi com aquesta informació es mereixia un post com cal
Gràcies pr la informació