Conte: La dona d'Alcoleja

En Alcoleja sempre s'ha dit que si no vols que una cosa mai es sàpia, no la digues ni en secret, doncs les parets escolten. Esta frase bé de molt lluny en el temps, quan els molins encara funcionaven i l'abeurador de la plaça servia per a que repostaren els cavalls.

El cas és que una dona del poble, vídua, tenia uns costums un poc estranys a l'hora de passar el seu temps lliure. Es dedicava a buscar, per les nits, aquelles partides al Monte que els homes realitzaven en secret, on es jugaven molts diners, les possessios i fins i tot, a voltes, la dona i la casa. La dona tenia un fill poc feiner que es dedicava beure al Casino i a jugar-se el poc que tenia en les timbes nocturnes de cartes.

La mare, farta de veure com son fill tirava el temps i la vida, buscava pels carrers una llumeta rere una finestra o la remor dels homes parlant per a poder portar a casa el seu fill que, fins i tot, ja dormia al galliner per haver-se jugar el llit, el matalàs i la roba de llit.

Ella tenia uns costums un poc estranys, i per això s'havia guanyat la fama de mumerota, de bruixa. Vestia una falda llarga amb una obertura a un costat, per la qual clavava la mà i treia una bosseta amb diners, les claus i les herbes que haguera pogut collir. A més, quan espiava per la nit, esta falda se la pujava al cap per a no ser reconeguda, cosa que feia créixer els rumors de fantasmes als carrers, vora els cantons o al llavador, sempre en llocs apartats.

Es deia que no gastava mai llençols, tret de dos o tres dies a l'any, quan nevava i feia molt de fred. A més, la soledat a la que estava acostumada li havien agriat el caràcter i molta gent fugia de la seua companyia.

Per aquell temps, mitjans del segle XIX, el moliner del poble era Fèlix Arques. Ell feia la farina al molí d’Aitana i, per aquesta raó (perquè les màquines mai no descansen), tornava sempre ben entrada la nit al poble. Portava els cavalls a l’abeurador de la plaça de l’església (inaugurada feia mig segle) i d’allí a sa casa, on tancava els animals i descansava per a agafar forces per al dia següent.

Succeí que una nit, quan arribava a la plaça amb els cavalls, Fèlix Arques escoltà una veu llunyana que cridava:

- Fèlix Arques! Vine i obri’m! Fèlix Arques! Treu-me d’ací!

Ell mirava cap a tots els costats i no aconseguia d’esbrinar d’on venia aquella veu tan estranya.

- Fèlix Arques! Vine i treu-me d’ací! Fèlix Arques!

L’esglai havia sigut ben gran, però la por augmentava per moments quan, havent baixat a la replaceta i després de mirar al carrer de Sant Joaquim i caminar fins el Casino, descobria amb un calfred que li recorregué el cos que, aquella veu, semblava vindre de sota terra, com si l’emetera un mort.

Fèlix Arques arrancà a córrer amb els cavalls, es tancà a casa i no digué a ningú el que havia passat. Per por a que li tornara a passar, des de llavors els cavalls beurien a les sèquies de l’entrada del poble i passaria a tota pressa per la plaça, sense parar.

Unes setmanes després hi hagué una mort al poble. Una més de totes les que acostumava a haver en aquella època de còlera i altres epidèmies. Com s’acostumava a fer, es portà al cos a l’església, es realitzaren els funerals i, després d’una nit de vetlatori, obriren la porta de la fossa comuna per a llençar el cos dins. Quina sorpresa tingueren al veure allí, just davall del forat d’entrada, l’últim dels morts que havien soterrat feia poc temps, en un lloc on no es deixaven els cossos, amb les robes estripades i amb un gest en la cara que denotava haver patit més del normal: l’havien llençat viu a la fossa i havia embogit per la por i la impotència, morint a les poques hores d’haver-se “despertat”.

L’home, al veure’s envoltat d’esquelets i dins la cripta i, després de veure que no arribaria mai a l’altura de la porta, havia buscat la manera que algú el rescatara d’allí. Pres de la por i l’angúnia, quan sentit el soroll del carro i el passar dels cavalls per sobre seu, deduí que seria Fèlix Arques què tornava del molí, i llavors començà a cridar com un boig. Però el seu esforç no serví de res i acabà morint a les poques hores, ple de ferides que ell mateix s’havia fet dins el seu estat de fúria i frustració.

La tràgica notícia d’aquell al qui havien soterrat viu corregué com la pólvora pel poble i, quan arribà a oïdes de Fèlix Arques, aquest explicà el que li havia passat. Però els remordiments de consciència feren que la seua versió canviara un poc i, per por a que l’acusaren d’haver deixat morir a un amic, acusà a la dona que tots coneixem d’haver sigut la responsable d’embruixar a l’home, ressucitar-lo qui sap per a quines bruixeries i haver-lo tornat al regne dels morts després dels seus encanteris. Més d’una persona fins i tot afirmà (ja sabem que quan es tracta d’acusar algú les mentides costen poc d’inventar) que se l’havia vist a altes hores de la matinada passant per l’església amagada sota la seua llarga falda.

Tot i negar-ho tot, la dona fou definitivament apartada de la vida del poble i, comdemnada a la més absoluta soledat acabà morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El seu fill, havent-ho perdut tot i trobant-se orfe i sense bones credencials al poble, fugí d’Alcolejà per a no tornar mai més i buscar-se la vida a altres pobles on no el conegueren.

A aquella dona l’acusaren de bruixeria i la rebutjaren per haver estat caminant per les nits amagada sota una falda llarga, però no era l’única que espiava els homes dels pobles i, hui en dia, eixa tradició continua viva entre les dones d’Alcoleja. Si voleu dir qualsevol secret a algú a cau d’orella, teniu per segur que esteu sent espiats i, si vos fixeu, tot i que siga ben entrada la nit, sempre trobareu uns ulls rere una persiana que us observen i controlen tot allò que feu.

I és que, a Alcoleja, les parets escolten...

Versió del conte arreplegada per Francisco G. Seijo Alonso al llibre "Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón", traduïda i modificada sense cap escrúpol pel qui subscriu. Em va fer gràcia que introduïra la figura de la bruixa, perquè normalment s'explica la història sense eixe element, o almenys jo no la coneixia així.

A totes les dones alcolejanes que s'entretinen sense cap maldat observant el millor programa de televisió possible: la vida mateixa!