Les nostres paraules: Cingla
Pensant de què parlaria hui, m'he trobat amb la paraula "cingla", que els meus pares utilitzaven quan jo era menuda per a referir-se a una corda o corretja que feien servir per lligar l'albarda del matxo per baix del ventre i que no es moguera ni caiguera. Em ve al cap la imatge de ma mare aparellant un matxo roget que teníem per anar al bancal: li posava l'albarda, després lligava la cingla i damunt l'albarda tirava la sària, per poder posar la càrrega dins. He buscat la paraula llatina originària i és "cingula", que vol dir corretja, cingla o ventrera dels cavalls. És a dir, en llatí tenia el mateix significat que li donem nosaltres. A més, és una paraula de la mateixa arrel que el verb "cingere", que vol dir "cenyir, rodejar, envoltar", i està emparentada amb "cintura", "cinta", "precinte"....totes elles relacionades amb el fet d'envoltar una cosa, de cenyir-la. També he trobat un altre mot parent etimològicament , "cingle", referit a una penya que forma un precipici al cim o al pendent d'una muntanya. A Alcoleja i els voltants no he sentit la paraula "cingle", però prop d'ací a la Safor, hi ha una penya que es diu "El cingle verd" i que ha donat lloc al títol d'una novel·la de Josep Piera. Em resulta curiós que la paraula cingle, que ve de "cingulu" del llatí (cinturó o corretja ) haja canviat el significat per passar a denominar un tipus de penya. Com es va produir el canvi semàntic en la història d'aquesta paraula és per a mi un misteri, però potser vosaltres trobeu alguna explicació en la vostra imaginació o en algun llibre. De tota manera, a la cingla crec que li queden pocs anys d'existència perquè els nostres fills ja no han vist aparellar un matxo i la vida de les paraules va molt unida a la vida dels objectes que denominen. Potser quedarà com una curiositat, com un element més del folclore que algun estudiant arreplegue en un treball d'etnografia o algun escriptor es digne a incorporar en un relat o una novel·la per a recrear el món rural. I és així com li tornarem a donar vida els lectors en la nostra imaginació.
6 comentaris:
Creo, también, que las palabras van desapareciendo a medida que desaparece aquello a lo que hacen referencia. Y seguramente ocurrirá con más frecuencia en el entorno rural al desaparecer más rápidamente los usos y las costumbres. Muy curiosas las palabras que citas para aparejar un "matxo": cingla, sària,...
A lo millor es diu cingle perquè si vols pujar o baixar per la penya ho has de fer nugat, amb una corda o cingla?.
Podriem dir-li cingla a les aletes i correges que porten ara les motxilles i que corden per la panxa.
No direu que no és interessant açò d'escriure al blog. Estem xerrant i comentant des d'ací en la distància, molt més que quan ens veiem a lo millor al poble.
I parlant de la cingla, faré un següent comentari relacionat amb el tema, i també amb el pare de Reme.
El que vaig a comentar, alguns dels amics ja ho saben, però en fi ho comentaré.
La història va de com a mi una vesprada que mon pare em va oferir anar a treballar o bé amb ell a fer no sé quina feina, però que jo calculava que en tenia fins que es fera de nit, o bé que anara jo amb la burra de m'auelo a collir un cirueler al Molí. Jo, immediatament vaig decidir anar a collir el cirueler. EN una hora ja estaria jo al poble en companya de Juan...in... i demés colla de desfaenats que pul·lulaven pel poble en estiu (digam, de l'estil del que ara fa el meu fill pel poble en estiu).Però mon pare em va dir que no entrara la burra al bancal perquè havia plogut i no volia que xafara per allí.Doncs quan vaig arribar, vaig nugar la burra al camí i m'en vaig pujar a collir el cirueler. Quan torne, em veig la burra que m'havia caigut dins l'acèquia que passava per sota del camí. Què la podia traure?. Es va enganxar l'albarda a l'acèquia, i no hi havia forma de traure-la. Jo cagat en els pantalons, m'en vaig a demanar auxili, i em trobe al pare de Reme.Li ho explique i anem a intentar traure-la. Afortunadament, son pare portava una navalla i vam poder tallar la cingla, llevar la sària i l'albarda, i la burra va poder eixir. Quina vergonya, i damunt vaig arribar més tard que mon pare a casa.
Perdoneu si ha sigut massa llarg, però ací en l'apartat dels comentaris no es veu tant com si fas un post..
Ah, i per cert, des de llavors, quasi sempre porte una navalla en la butxaca
Rafa, no coneixia esta història teua i de mon pare o potser la vaig viure en el seu moment i l'havia oblidada. Li la contaré a mon pare, que segur que se'n recorda. M'alegre que coneguéu tots la paraula.
Es de veres que al poble parlem poc, però jo hi vaig poc i sempre amb presses.
Juan, és una bona idea això de dir-li cingla a la corretja de la motxilla que es corda a la panxa.
Publica un comentari a l'entrada