ELS MOLINS DE ALCOLEJA

L'aigua com a força hidràulica aplicada a la indústria va ser un descobriment molt important que potser avui no estiga suficientment valorat. Els molins de farina, de paper, etc., o qualsevol altra activitat industrial, no haguera sigut el mateix sense l'aplicació de l'energia hidràulica. Actualment, els avanços tecnològics han imposat energies no renovables que, a curt i mig termini, són més rendibles. Està per veure si a llarg termini serà possible mantenir-les.
Cada cop hi ha un major compromís en recuperar el culte que hi havia en els nostres avantpassats a l'aigua, i l'aprofitament que feien de l'aigua com a font d'energia. De dalt a baix del País Valencià està ple de restes d'enginys hidràulics que ens donen testimoni del que ha sigut eixa cultura de l'aigua. Són restes de molins de paper i farina que omplin els paisatges rurals d'horta i de secà. La comarca del Comtat és una bona mostra d'aquest culte a l'aigua per la gran quantitat de molins de farina i paper que hi han al llarg de rius i barrancs.

Per saber com era un molí hidràulic de farina aní a Alcoleja, per entrevistar a Joaquim Picó (abans que es produïra el seu traspàs) nascut el 1913. El senyor Picó, que era fill i nét de moliner, no sols em va atendre amablement a casa seva, també em va acompanyar als molins d'Aitana on ell de xicon i els seus avantpassats havien sigut moliners.
Els molins d'Aitana és un conjunt de tres molins situats estratègicament a la capçalera del riu Frainos abans de convertir-se en el riu de Penàguila i més avall fondres amb el riu Alcoi. Primer de res em va acompanyar a la font que naix a la falda d'Aitana tot just al peu del Penyot de la Carrasca en terme d’Alcoleja. D'ahí li ve el nom als molins. Des de la font hi ha una sèquia d'una distància aproximada de 800 metres fins una gran bassa que emmagatzema l'aigua per moldre sense interrupció. Tot just pegat a la bassa esta el cup del molí de dalt i uns quants metres més avall n'hi han dos més. Pel desnivell que tenen, l'aigua del primer molí s'enfila cap a l'altre cup i així fins al de baix.
Tots tres molins eren d'una sola mola. Tanmateix, al de baix van afegir pels anys trenta una sofisticada, però simple, maquinària de fusta amb politges i corretges per tal de netejar el blat i humitejar-lo convenientment abans de moldre'l. El mateix aparell classificava la farina, la cernia, separava la sèmola del segó i la tornava a passar per la mola. L'enginy de moldre hi havia dos únics comandaments situats a la sala de moldre, a dreta i esquerra de la mola: el ganxo d'arrancar la mola que obria el tap de la segitia perquè isquera l'aigua, i l’anivellador de la mola. A finals dels anys 80, al menys el molí de baix era perfectament recuperable, tant l'immoble com la maquinària, inclòs el rodet situat a la cacau.
Quan els molins estaven en plena producció es podia treballar des de les 6 del matí fins a las 5 de la vesprada que s'havia buidat la bassa. Durant la nit tornava a recuperar-se i al dia següent tornaven a fer el mateix. Mai no va faltar l'aigua. A més, de temps immemorial, l'aigua era dels molins i les hortes no podien regar fins que l'aigua eixia per la cacau del molí de baix.
Pels anys quaranta, l'arbre de la mola del molí de baix, al mateix temps que feia moure tot l'aparell, també movia una dinamo per enllumenar el molí per la nit. Calculava el senyor Picó que sols el molí de baix, amb tot el seu aparell, tenia una força de deu cavalls.
L'ofici de moliner, com qualsevol activitat preindustrial, tenia una càrrega empírica extraordinària. El moliner havia de saber posar a punt tot l'enginy per tal de fer una bona farina. De vegades un molí dolent, si el moliner era assenyat, feia una bona farina. I un bon molí, si el moliner no coneixia prou l'ofici, no treia bona farina.
Quan el moliner necessitava del treball d'algun altre ofici: fuster, ferrer, obrer, etc., aquest es posava sota la direcció del moliner perquè ell, millor que ningú, sabia com havia de muntar els aparells. Les moles, pel desgast que tenien, havia que repicar-les per al bon funcionament de la molta. Això havia que fer-ho el moliner. Ell era qui tocava la farina amb els dits i sentia a tot hora el soroll de les moles que anaven marcant-li el bon funcionament. La qualitat de farina la donava la velocitat de la mola, la qual era controlada a ull pel moliner amb l'adequat cabal d'aigua. Aproximadament, el ritme de la mola francesa d’1,30 m de diàmetre havia de portar una velocitat de 8 o 10 metres per segon o l'equivalència a 120 revolucions per minut. Si les moles eren franceses, hi havia que repicar-les cada 3.000 quilograms de gra mòlt. Si les moles eren blanques, hi havia que fer-ho més sovint quan el moliner ho creia convenient.